|
Tres coses són les que maten:
la guerra, la pesta y fam;
y qualsevol que encontram
al chich y gran arrebaten.
O[h], quants castells vivents baten!
Quin reparo [h]y [h]a de [h]aver
si enuchat Déu verdader
està contra tanta ofensa?
Que sia nostra defensa
y muralla sanct Xavier!
Si la pesta és centella,
que a la planta que està tendra
la deixa feta una cendra
la que avans se veu tan bella,
vinga, puix, la maravella,
bon ànimo!, no et espantes,
puix que Xavier n’[h]a fet tantes
en lo món, en tant de lloch,
apagant aqueste foch
per fer aygua d’estes plantes.
|
De llàgrimes fet un bañy
tota la gent està plena,
quan<t> se veu en tan gran pena
del contagi el machor dañy:
el fill al pare és estrany.
En tal temps, qui no se aterra!
que si una vegada aferra
com ell en ningú té lley
encara que sia el rey
està al punt un tros de terra.
D’esta serà mortal plaga
tota ponçoña y verí,
sanct Xavier és metge, sí,
medicina y la triaga:
és riu que esta flama apaga,
fre de la pesta atrevida,
y el dolent quan<t> trist lo crida
és forçós tinga en ell fort,
puix dant vida a tant de mort
a la mort mata ell, que és vida.
Anònim
(Sacro monte parnaso/1687, 203-204)
|
|
|
